domingo, 6 de abril de 2014

Jesús Peris Llorca en La Llotgeta. (12 de marzo)

   


 
 
 
Per a l’àlbum de la senyoreta Magdalena Garcia Bravo.
 
Magdalena Garcia Bravo, fou Regina dels Jocs Florals de Lo Rat Penat a la Ciutat de València l’any 1882. i guanyadora d’un accèssit a la Flor Natural en eixe mateix certamen.
Nou anys després morí d'una afecció cardiaca. Tenia 28 anys
 
“Y… ya dende llavores, les roses may cullía,
per por de que pergueren son delitós perfum.
Avuy que alló recorde, ¿qué es l’ilusió en la vida?
Me dich: ¿qué son les glóries pera lo cor que sent?
Una flor que al besarla se veu al punt marcida,
desaparramant ses fulles del desengany al vent.”
                  Magdalena Garcia Bravo
 
I
Qui fia només en els goigs terrenals,
crec recordar que escrivires,
està condemnat a viure entre tenebres.
 
Els teus versos sonaven
tan convencionals, i malgrat tot,
de sobte el crepuscle
que anomenaves
semblava contemplat per un cos palpitant,
i la seua font d’aigües rutinàries,
reflectia el sol d’aquesta primavera,
i la seua frescor sentir-se al meu rostre d’altre segle.
 
També crec recordar que assenyalaves
que la nostra joventut,
a vessar d’il.lusions
-aquest era exactament el clitxé que escollires-,
se’ns marceix de sobte entre les mans,
i la drecera que ens semblava amena i infinita,
arriba de sobte al camí del dolor.
 
Les gotes dels ullals, aleshores
ressonaven profundament
com llàgrimes.
 
 
I és que malgrat els llocs comuns,
malgrat el repertori dels diccionaris de retòrica
-potser conegueres traduïda o abreviada,
la Rethòrique des demoiselles, de Fontanier-
de les paraules gastades com les pedres
de totes le dreceres i els camins,
puc recrear-te ara, escoltant eixes gotes,
inventant un lloc amé a la Font de la Figuera,
deixant caure lànguida els teus cabells
de senyoreta
i de cristiana,
en qui sap quin muscle entresomniat,
a poqueta nit.
 
Potser siga que alguna cosa de nosaltres queda
després de tot als versos que escrivim,
malgrat els ecos d’altres que delicadament els pasten.
O potser siga perquè en altre poema escrivires
que ton pare et contava una vesprada del passat,
avui inversemblant i llunyana,
la història de les cadenes del port de Marsella,
i de com arribaren als murs de la Catedral
 
Potser siga perquè a mi mateix
em contà la mateixa història ma mare,
i perquè això em sembla avui igualment
irrecuperable i llunyà.
 
Si hagueres viscut setanta anys,
hauríeu arribat a viure
sota el mateix cel,
a la mateixa ciutat. A canvi
ara teniu la suau consistència dels mots,
i habiteu la mateixa memòria.
 
II
 
Qui només fia en els goigs terrenals,
crec recordar que escrivires,
està condemnat a viure entre tenebres.
Així tu una nit de juliol
de mil vuitcents
vuitanta dos.
Vesties de clar,
-diuen les cròniques-
sòbriament enjoiada,
i el poeta digué el teu nom
entre tots els noms,
i et va reduir a la paraula que et nomenava
escènica regina.
 
El teatre estava luxosament enllumenat.
 
Diuen que somreies, per suposat,
i no obliden esmentar el teu candor
i altres tòpics
i tot això i allò.
Però han d’afegir al final
que fores senyora també de les paraules,
de les teues paraules,
o almenys, d’algunes,
d’una íntima part del seu ressó:
a saber: lliris, gesmils, -ja ho saps-, alguna rosa
i també una esperable devoció mariana.
Però eren teues, malgrat tot,
tu les pronunciaves
amb la veu tremolosa i ferma que ara et done.
 
Eixes foren les úniques que escoltaren els teatres,
les que recitares acompanyada al piano,
com una dona perfecta de la Restauració
i de la Renaixença,
en encatifats salons d’elegància provinciana,
que estampares amb orgull a la primera pàgina de l’àlbum
que els poetes del teu temps completaren:
allà Llorente, allà Pizcueta, Iranzo i Simon,
Querol potser,
Verdaguer inclús,
els inspirats trobadors de la poesia llemosina,
i després fulles en blanc
que en va han esperat aquest poema.
 
Altres veus teues volguera escoltar,
els versos que potser escrigueres
a la teua cambra de senyoreta ingènua,
treballadament ingènua
que ha aprés a collir floretes blanques
i són només desitjos el que diu.
 
Després –ho havies advertit amb gravetat escènica-
arribaren desenganys,
la solitut, i els bucòlics
escenaris que havies manllevat
foren un teatre de cartró pedra
on ser desgraciada,
afectadament desgraciada,
amb un gest literari aprés de Lamartine
però que també et pertanyia,
i amb una veu una mica impostada,
la mateixa que marcava
la teua sensibilitat
a les vetllades literàries.
 
Però esta vegada apenes la remor
denunciava un dolor intens,
i és curiós perquè les cròniques
de societat
no en diuen res,
res no es pot trobar tampoc
a l’Almanaque Las Provincias,
i malgrat tot,
és eixa remor
el que sobrevisqué.
 
III
Si hagueres viscut setanta anys,
potser hagueres coincidit alguna vegada
amb ma mare,
sota les cadenes del port de Marsella.
Cent vint-i-tres anys han passat
des de la teua mort,
i només vint-i-vuit va ser
el que et durà la vida.
 
Només resten de tu paraules
que et nomenen
en biblioteques antigues
i arxius digitals,
catifes roges sense la teua petjada,
empaperades cambres que no foren la teua,
i versos que mai
estigueren al teu àlbum.
 
El teatre aquell del teu triomf
existeix encara. També existeix la llum, i existeix
blau, el cel per sobre.
El dolor existeix, i la ciutat, i la paraula que la diu,
la llengua en que a voltes escrivies,
existeix també encara.
I el crepuscle hi és.
I les estàtues de bronze que erigiren
els hòmes de la teua època.
 
I la remor dels mots hi és.
 
Però tu faltes,
Magdalena Garcia Bravo,
que en carruatge creuares aquestos mateixos ponts,
mentre somniaves alternatives
al goig terrenal,
mentre amb insospitada veu assignaves
noms de flors
al teu desig.
 
Jesús Peris i Llorca 08.
 
                                                                                  (fotografia: Machancoeses y del Valle)

No hay comentarios:

Publicar un comentario