Presentación de "El temps trobat" de Josep Piera, premio Alfons el Magnànim de Poesía.

 

La cita del DIEC amb què s’inicia el poemari El temps trobat posa d’evidència doble significació valenciana del verb trobar: d’una banda, com l’acció d’encontrar fortuitamente i, de l’altra, com el cant dels trobadors, tal com ja ho va explicar l’autor la nit en què li lliuraren el premi Alfons el Magnànim amb què havia estat guardonat el llibre que presentem. Una conversa amb Josep Piera, prèvia a l’enfocament d’aquesta presentació, però, sobretot, la lectura reflexiva d’aquest poemari, van refermar la coincidencia de la meua concepció del fet poètic amb la idea que manifesta l’autor en el poema “La poesia” on diu: “La poesia són veus convertides en sons que diuen d’on venim, on anem i qui som” Sóc de l’opinió, com Josep Piera, que la poesia cal que ens arribe en un primer moment com un colp, com una fuetada, de manera que les paraules ens activen tots els sentits alhora. Posteriorment, una lliçó assossegada ens permetrà de racionalitzar-lo. La lectura d’un poema ens haurà de fer arribar el coneixement, però aquest no serà suficient.

Que estiga ben fet és el mínim, però això no el justificarà, li caldrà la renovació, la transgressió. Un poema ha d’incidir sobre la sensibilitat i fer anar més lluny el lector. Ha de crear una atmosfera de sensualitat, de sensorialitat que entre per la pell. Ha de comunicar emoció. Les paraules cal que facen servir la polivalència i ser suggeridores. Al seu darrere hi ha d’haver més significats. Amb tot, la seducció d’entrada no pot faltar-hi mai. Un altre signe d’identitat d’aquest poemari és el sentir de les paraules. Segons Josep Piera, la música se sent en les paraules, ell apel•la a la memòria sensitiva, a trobar un temps cantat, trobat, a l’harmonia, al ritme i a la música dels seu temps. El ritme, no ho oblidem, és un instrument subtil que ens transporta. Ací apareix el seu locus amoenus.

En el cas del nostre estimat poeta, la Drova. Cadascú té el seu. Segons Francesc Calafat “Piera persegueix en el vers l’emoció feta poesia” i també “la paraula feta una música que emociona” La seu poesia, ara més que mai, converteix les coses concretes i immediates en matèria íntima. En aquest poemari hi ha una evocació del temps perdut, dels anys 60, sobretot. En part n’és com la banda sonora de tota una vida a través dels poemes; i Piera és tan explícit, que fins i tot, en cita –en recita– de cançons d’aquella època. Hi ha una comunicació inconscient, de vegades, que ha d’arribar al lector. Una memòria proustiana, en paraules de l’autor, que amb imatges, ens acosta a un passat viscut. Les circumstàncies personals són diferents, però l’expressió de la memòria viscuda ens serveix a tots i fa possible compartir una infinitat de vivències compartides. El poeta hi ha posat un nom absolutament màgic: cascunitat: una actitud mental i sensorial que comporta l’associació d’idees i d’emocions que varien calidoscópicament segons el lector. Aquest és el sentit de la literatura: que els lectors participen dels sentiments d’aquell que els hi ha exposats. Per aquest camí arribem a la lírica, al lirisme. Cadascuna de les cinc parts del poemari manifesta característiques temàtiques diverses, perquè transformen les coses concretes en matèria íntima. Als vint poemes de Mediterrànies el poeta veu passar la vida («la vida i la mort és sentir-se i passar», diu), l’amor(amb històries d’amors en el record) i un reguitzell de coses que s’ha emportat el temps; tot això en uns moments o fets concrets, que preferentment ocorren en un context mediterrani, d’ací el nom. Hi destaca la certesa de sentir-se, de ser temps, vist en la contemplació d’unes runes, en el cant al goig de viure en el poema Alexandria o en la contraposició entre la joventut i la vellesa. Poemes sensuals, lírics i amerats de musicalitat. Als huit poemes que conformen Benioperes s’hi sent permanent el record de les vivències més acostades a la infantesa i la joventut, com ara la presència de la casa, de la mare, la memòria selectiva i les imatges dels pescadors. En aquesta part predomina, al meu parer, la tendresa i el lirisme. Clics és el tercer apartat del llibre: set poemes que reviuen un món a través de cançons, sobretot dels anys seixanta: Sapore di sale, Volare, Tombe la neige, Al vent, Paraules d’amor. Són la plasmació pictòrica de moments del record, plens d’il•lusió i desitjos (“envolar-se’n ben alt, no tocar terra” diu en un poema), una evocació detallista i nostálgica (“somiava futurs per carrers de molt lluny, amors, llibertats, i París”, apunta en un altre). Hi és present el lament crític d’un món natural perdut per l’especulació (“la mar s’ha fet de tinta” diu precisamente en el poema que dóna nom a tot el reculls: El temps trobat”).

A Droveries s’escolta el cant enamorat al seu locus amoenus, la Drova, i la natura en totes les estacions, i on apareix, d’una manera o altra un puntal de la seua vida: Marifé. S’hi estableix una relació entre la natura i la paraula i s’hi sent un lament per la destrucció de la primera. S’hi lloa el gaudi de la sensualitat de la naturalesa i de la vida (“setembre és el mes més dolç de l’any, el temps d’or del raïm, quan daura el cor dels melons i les figues insinuen una gota assolellada de mel; Setembre és l’estiu madur, no l’inici de cap trista tardor” sentim al poema “Setembre”) Clou el poemari Memento, amb dos bells poemes d’amor. No em puc estar de citar dos versos del darrer poema, la Festa: Viure és només sentir passar la vida celebrem el que hem viscut i el que vivim.

Josep Micó Conejero.

De izquierda a derecha: Gloria de Frutos, Adolf Beltrán, Josep Piera y Josep Micó