 | ||
Per a l’àlbum de la senyoreta Magdalena Garcia Bravo. Magdalena Garcia Bravo, fou Regina dels Jocs Florals de Lo Rat Penat a la Ciutat de València l’any 1882. i guanyadora d’un accèssit a la Flor Natural en eixe mateix certamen. Nou anys després morí d'una afecció cardiaca. Tenia 28 anys “Y… ya dende llavores, les roses may cullía, per por de que pergueren son delitós perfum. Avuy que alló recorde, ¿qué es l’ilusió en la vida? Me dich: ¿qué son les glóries pera lo cor que sent? Una flor que al besarla se veu al punt marcida, desaparramant ses fulles del desengany al vent.” Magdalena Garcia Bravo I Qui fia només en els goigs terrenals, crec recordar que escrivires, està condemnat a viure entre tenebres. Els teus versos sonaven tan convencionals, i malgrat tot, de sobte el crepuscle que anomenaves semblava contemplat per un cos palpitant, i la seua font d’aigües rutinàries, reflectia el sol d’aquesta primavera, i la seua frescor sentir-se al meu rostre d’altre segle. També crec recordar que assenyalaves que la nostra joventut, a vessar d’il.lusions -aquest era exactament el clitxé que escollires-, se’ns marceix de sobte entre les mans, i la drecera que ens semblava amena i infinita, arriba de sobte al camí del dolor. Les gotes dels ullals, aleshores ressonaven profundament com llàgrimes. I és que malgrat els llocs comuns, malgrat el repertori dels diccionaris de retòrica -potser conegueres traduïda o abreviada, la Rethòrique des demoiselles, de Fontanier- de les paraules gastades com les pedres de totes le dreceres i els camins, puc recrear-te ara, escoltant eixes gotes, inventant un lloc amé a la Font de la Figuera, deixant caure lànguida els teus cabells de senyoreta i de cristiana, en qui sap quin muscle entresomniat, a poqueta nit. Potser siga que alguna cosa de nosaltres queda després de tot als versos que escrivim, malgrat els ecos d’altres que delicadament els pasten. O potser siga perquè en altre poema escrivires que ton pare et contava una vesprada del passat, avui inversemblant i llunyana, la història de les cadenes del port de Marsella, i de com arribaren als murs de la Catedral Potser siga perquè a mi mateix em contà la mateixa història ma mare, i perquè això em sembla avui igualment irrecuperable i llunyà. Si hagueres viscut setanta anys, hauríeu arribat a viure sota el mateix cel, a la mateixa ciutat. A canvi ara teniu la suau consistència dels mots, i habiteu la mateixa memòria. II Qui només fia en els goigs terrenals, crec recordar que escrivires, està condemnat a viure entre tenebres. Així tu una nit de juliol de mil vuitcents vuitanta dos. Vesties de clar, -diuen les cròniques- sòbriament enjoiada, i el poeta digué el teu nom entre tots els noms, i et va reduir a la paraula que et nomenava escènica regina. El teatre estava luxosament enllumenat. Diuen que somreies, per suposat, i no obliden esmentar el teu candor i altres tòpics i tot això i allò. Però han d’afegir al final que fores senyora també de les paraules, de les teues paraules, o almenys, d’algunes, d’una íntima part del seu ressó: a saber: lliris, gesmils, -ja ho saps-, alguna rosa i també una esperable devoció mariana. Però eren teues, malgrat tot, tu les pronunciaves amb la veu tremolosa i ferma que ara et done. Eixes foren les úniques que escoltaren els teatres, les que recitares acompanyada al piano, com una dona perfecta de la Restauració i de la Renaixença, en encatifats salons d’elegància provinciana, que estampares amb orgull a la primera pàgina de l’àlbum que els poetes del teu temps completaren: allà Llorente, allà Pizcueta, Iranzo i Simon, Querol potser, Verdaguer inclús, els inspirats trobadors de la poesia llemosina, i després fulles en blanc que en va han esperat aquest poema. Altres veus teues volguera escoltar, els versos que potser escrigueres a la teua cambra de senyoreta ingènua, treballadament ingènua que ha aprés a collir floretes blanques i són només desitjos el que diu. Després –ho havies advertit amb gravetat escènica- arribaren desenganys, la solitut, i els bucòlics escenaris que havies manllevat foren un teatre de cartró pedra on ser desgraciada, afectadament desgraciada, amb un gest literari aprés de Lamartine però que també et pertanyia, i amb una veu una mica impostada, la mateixa que marcava la teua sensibilitat a les vetllades literàries. Però esta vegada apenes la remor denunciava un dolor intens, i és curiós perquè les cròniques de societat no en diuen res, res no es pot trobar tampoc a l’Almanaque Las Provincias, i malgrat tot, és eixa remor el que sobrevisqué. III Si hagueres viscut setanta anys, potser hagueres coincidit alguna vegada amb ma mare, sota les cadenes del port de Marsella. Cent vint-i-tres anys han passat des de la teua mort, i només vint-i-vuit va ser el que et durà la vida. Només resten de tu paraules que et nomenen en biblioteques antigues i arxius digitals, catifes roges sense la teua petjada, empaperades cambres que no foren la teua, i versos que mai estigueren al teu àlbum. El teatre aquell del teu triomf existeix encara. També existeix la llum, i existeix blau, el cel per sobre. El dolor existeix, i la ciutat, i la paraula que la diu, la llengua en que a voltes escrivies, existeix també encara. I el crepuscle hi és. I les estàtues de bronze que erigiren els hòmes de la teua època. I la remor dels mots hi és. Però tu faltes, Magdalena Garcia Bravo, que en carruatge creuares aquestos mateixos ponts, mentre somniaves alternatives al goig terrenal, mentre amb insospitada veu assignaves noms de flors al teu desig. Jesús Peris i Llorca 08. (fotografia: Machancoeses y del Valle)
No hay comentarios:
Publicar un comentario