martes, 8 de abril de 2014

Mariam Lledó recita a Antonia Pozzi (12 de Marzo) en La Llotgeta



Marian Lledó (Fotografía Machancoses y del Valle)

 

 

 

Amore di lontananza (1929)

 

Ricordo che, quand’ero nella casa
della mia mamma, in mezzo alla pianura,
avevo una finestra che guardava
sui prati; in fondo, l’argine boscoso
nascondeva il Ticino e, ancor più in fondo,
c’era una striscia scura di colline.
Io allora non avevo visto il mare
che una sol volta, ma ne conservavo
un’aspra nostalgia da innamorata.
Verso sera fissavo l’orizzonte;
socchiudevo un po’ gli occhi; accarezzavo
i contorni e i colori tra le ciglia:
e la striscia dei colli si spianava,
tremula, azzurra: a me pareva il mare
e mi piaceva più del mare vero.

Amor de lejanía   

Recuerdo que, cuando estaba en casa
de mi madre, en medio de la llanura,
tenía una ventana que miraba
sobre los prados; en el fondo, el bosque
escondía al Ticino, y aún más la fondo,
había una franja oscura de colinas.
Yo entonces sólo había visto el mar
una vez, pero conservaba
una áspera nostalgia de enamorada.
hacia el anochecer, fijaba la mirada en el horizonte;
cerraba un poco los ojos; acariciaba
los contornos y los colores entre las pestañas:
la franja de colinas se aplanaba,
temblorosa, azul: a mí me parecía el mar
y me gustaba más que el mar verdadero.

 Ha sido un auténtico placer escuchar a Marian tanto en castellano como en italiano. Gracias poeta!

lunes, 7 de abril de 2014

Poema de Juan Ramón Barat leído el 12 de marzo en La Llotgeta.

Juan Ramón Baat (Fotografía: Machancoses y del Valle)



EXCLUSIVA


Nada podrá jamás arrebatártelo.
Lo llevas adherido a la epidermis
del alma. Está en el código
genético de tus ensoñaciones .
Como una luz amniótica
que te preserva de la oscuridad.
La cédula de un mundo en exclusiva
hasta el instante mismo de la muerte.
El olor de tu madre.

(Del libro Malas compañías, Premio "Blas de Otero, 2006"

Muchs gracias Juan Ramón por compartr tan bello poema el día de la Mujer.

Poema de Ángela Figuera, leído por Carmela Rey el 12 de marzo en La Llotgeta

Carmela Rey (Fott. Machancoses y del Valle)


Belleza cruel

Dadme un espeso corazón de barro,
dadme unos ojos de diamante enjuto,

boca de amianto, congeladas venas,

duras espaldas que acaricie el aire.

Quiero dormir a gusto cada noche.

Quiero cantar a estilo de jilguero.

Quiero vivir y amar sin que me pese

ese saber y oír y darme cuenta;

este mirar a diario de hito en hito

todo el revés atroz de la medalla.

Quiero reír al sol sin que me asombre

que este existir de balde, sobreviva,

con tanta muerte suelta por las calles.


Quiero cruzar alegre entre la gente
sin que me cause miedo la mirada

de los que labran tierra golpe a golpe,

de los que roen tiempo palmo a palmo,

de los que llenan pozos gota a gota.


Porque es lo cierto que me da vergüenza,
que se me para el pulso y la sonrisa

cuando contemplo el rostro y el vestido

de tantos hombres con el nido al hombro,

de tantos hombres con el hambre a cuestas,

de tantas frentes con la piel quemada

por la escondida rabia de la sangre.


Porque es lo cierto que me asusta verme
las manos limpias persiguiendo a tontas

mis mariposas de papel o versos.

Porque es lo cierto que empecé cantando

para poner a salvo mis juguetes,

pero ahora estoy aquí mordiendo el polvo,

y me confieso y pido a los que pasan

que me perdonen pronto tantas cosas.


Que me perdonen esta miel tan dulce
sobre los labios, y el silencio noble

de mis almohadas, y mi Dios tan fácil

y este llorar con arte y preceptiva

penas de quita y pon prefabricadas.


Que me perdonen todos este lujo,
este tremendo lujo de ir hallando

tanta belleza en tierra, mar y cielo,

tanta belleza devorada a solas,

tanta belleza cruel, tanta belleza.

 

domingo, 6 de abril de 2014

Jesús Peris Llorca en La Llotgeta. (12 de marzo)

   


 
 
 
Per a l’àlbum de la senyoreta Magdalena Garcia Bravo.
 
Magdalena Garcia Bravo, fou Regina dels Jocs Florals de Lo Rat Penat a la Ciutat de València l’any 1882. i guanyadora d’un accèssit a la Flor Natural en eixe mateix certamen.
Nou anys després morí d'una afecció cardiaca. Tenia 28 anys
 
“Y… ya dende llavores, les roses may cullía,
per por de que pergueren son delitós perfum.
Avuy que alló recorde, ¿qué es l’ilusió en la vida?
Me dich: ¿qué son les glóries pera lo cor que sent?
Una flor que al besarla se veu al punt marcida,
desaparramant ses fulles del desengany al vent.”
                  Magdalena Garcia Bravo
 
I
Qui fia només en els goigs terrenals,
crec recordar que escrivires,
està condemnat a viure entre tenebres.
 
Els teus versos sonaven
tan convencionals, i malgrat tot,
de sobte el crepuscle
que anomenaves
semblava contemplat per un cos palpitant,
i la seua font d’aigües rutinàries,
reflectia el sol d’aquesta primavera,
i la seua frescor sentir-se al meu rostre d’altre segle.
 
També crec recordar que assenyalaves
que la nostra joventut,
a vessar d’il.lusions
-aquest era exactament el clitxé que escollires-,
se’ns marceix de sobte entre les mans,
i la drecera que ens semblava amena i infinita,
arriba de sobte al camí del dolor.
 
Les gotes dels ullals, aleshores
ressonaven profundament
com llàgrimes.
 
 
I és que malgrat els llocs comuns,
malgrat el repertori dels diccionaris de retòrica
-potser conegueres traduïda o abreviada,
la Rethòrique des demoiselles, de Fontanier-
de les paraules gastades com les pedres
de totes le dreceres i els camins,
puc recrear-te ara, escoltant eixes gotes,
inventant un lloc amé a la Font de la Figuera,
deixant caure lànguida els teus cabells
de senyoreta
i de cristiana,
en qui sap quin muscle entresomniat,
a poqueta nit.
 
Potser siga que alguna cosa de nosaltres queda
després de tot als versos que escrivim,
malgrat els ecos d’altres que delicadament els pasten.
O potser siga perquè en altre poema escrivires
que ton pare et contava una vesprada del passat,
avui inversemblant i llunyana,
la història de les cadenes del port de Marsella,
i de com arribaren als murs de la Catedral
 
Potser siga perquè a mi mateix
em contà la mateixa història ma mare,
i perquè això em sembla avui igualment
irrecuperable i llunyà.
 
Si hagueres viscut setanta anys,
hauríeu arribat a viure
sota el mateix cel,
a la mateixa ciutat. A canvi
ara teniu la suau consistència dels mots,
i habiteu la mateixa memòria.
 
II
 
Qui només fia en els goigs terrenals,
crec recordar que escrivires,
està condemnat a viure entre tenebres.
Així tu una nit de juliol
de mil vuitcents
vuitanta dos.
Vesties de clar,
-diuen les cròniques-
sòbriament enjoiada,
i el poeta digué el teu nom
entre tots els noms,
i et va reduir a la paraula que et nomenava
escènica regina.
 
El teatre estava luxosament enllumenat.
 
Diuen que somreies, per suposat,
i no obliden esmentar el teu candor
i altres tòpics
i tot això i allò.
Però han d’afegir al final
que fores senyora també de les paraules,
de les teues paraules,
o almenys, d’algunes,
d’una íntima part del seu ressó:
a saber: lliris, gesmils, -ja ho saps-, alguna rosa
i també una esperable devoció mariana.
Però eren teues, malgrat tot,
tu les pronunciaves
amb la veu tremolosa i ferma que ara et done.
 
Eixes foren les úniques que escoltaren els teatres,
les que recitares acompanyada al piano,
com una dona perfecta de la Restauració
i de la Renaixença,
en encatifats salons d’elegància provinciana,
que estampares amb orgull a la primera pàgina de l’àlbum
que els poetes del teu temps completaren:
allà Llorente, allà Pizcueta, Iranzo i Simon,
Querol potser,
Verdaguer inclús,
els inspirats trobadors de la poesia llemosina,
i després fulles en blanc
que en va han esperat aquest poema.
 
Altres veus teues volguera escoltar,
els versos que potser escrigueres
a la teua cambra de senyoreta ingènua,
treballadament ingènua
que ha aprés a collir floretes blanques
i són només desitjos el que diu.
 
Després –ho havies advertit amb gravetat escènica-
arribaren desenganys,
la solitut, i els bucòlics
escenaris que havies manllevat
foren un teatre de cartró pedra
on ser desgraciada,
afectadament desgraciada,
amb un gest literari aprés de Lamartine
però que també et pertanyia,
i amb una veu una mica impostada,
la mateixa que marcava
la teua sensibilitat
a les vetllades literàries.
 
Però esta vegada apenes la remor
denunciava un dolor intens,
i és curiós perquè les cròniques
de societat
no en diuen res,
res no es pot trobar tampoc
a l’Almanaque Las Provincias,
i malgrat tot,
és eixa remor
el que sobrevisqué.
 
III
Si hagueres viscut setanta anys,
potser hagueres coincidit alguna vegada
amb ma mare,
sota les cadenes del port de Marsella.
Cent vint-i-tres anys han passat
des de la teua mort,
i només vint-i-vuit va ser
el que et durà la vida.
 
Només resten de tu paraules
que et nomenen
en biblioteques antigues
i arxius digitals,
catifes roges sense la teua petjada,
empaperades cambres que no foren la teua,
i versos que mai
estigueren al teu àlbum.
 
El teatre aquell del teu triomf
existeix encara. També existeix la llum, i existeix
blau, el cel per sobre.
El dolor existeix, i la ciutat, i la paraula que la diu,
la llengua en que a voltes escrivies,
existeix també encara.
I el crepuscle hi és.
I les estàtues de bronze que erigiren
els hòmes de la teua època.
 
I la remor dels mots hi és.
 
Però tu faltes,
Magdalena Garcia Bravo,
que en carruatge creuares aquestos mateixos ponts,
mentre somniaves alternatives
al goig terrenal,
mentre amb insospitada veu assignaves
noms de flors
al teu desig.
 
Jesús Peris i Llorca 08.
 
                                                                                  (fotografia: Machancoeses y del Valle)

sábado, 5 de abril de 2014

Antonio M. Herrera en la Llotgeta, 12 de marzo. Recital: "Mujeres"


MUJERES

¿Por qué se han congregado?
¿Las ha expulsado la ciudad amorfa?
¿O es porque han sentido que el
 reducto donde agotan su existencia
es un tiempo de rosas engañadas
de azules agrisados?

¿Se exhiben? ¿Se rebelan?
¿Han decidido imponer a la neblina
su diverso color de fantasía?
¿O simplemente ríen
y al mirarse unas a otras,
se demuestran que están porque son ellas,
ellas mismas, ufanas y conscientes
de que no es frágil su entereza?

(De: Mirada una mirada)

Un poema sobrbio que acompaña al cuadro de Salvador Bronchú del mismo título.

Gracias Antonio.

viernes, 4 de abril de 2014

Poema de Antonio Praena recitado el 12 de marzo en el Aula de la Llotgeta. Celebración del día de la mujer



Antonio Praena, Mila Villanueva y Gloria de Frutos


 VOLVER

… pero has sobrevivido a los poemas
del libro en el que fuiste personaje.
Como era de esperar,
la vida es diferente a las palabras
y, ahora que lo sé, sólo deseo
que acabe este viaje por el norte
de Europa para estar junto a vosotros.

En un mercado de Oslo te he comprado
un bolso de diseño y a Emmanuel
la nueva camiseta de Cristiano
Ronaldo. Supongo que es su talla.
Habrá crecido mucho. Se me parten
los huesos impacientes por tenerlo
de nuevo entre mis brazos. Que me diga
«te quiero», como sólo él lo pronuncia,
y ponga en mi mirada espuma virgen
nacida de sus dos ojos marinos.

Querida hermana mía: ha regresado
de nuevo la esperanza. Ya no sueño
con coágulos de sangre en las paredes
del metro Charing Cross por calle Oxford.
No he vuelto a herirme más. Son sólo uno
los hombres que ahora soy y el que no he sido.

En el trabajo bien. Tan sólo libros viejos.
Hace un par de semanas abrí uno
que con ingenuidad enumeraba
las siete en tinta roja santas obras
de la misericordia corporales:
vestir al desnudo, dar de comer
al hambriento, de beber al sediento,
posada al caminante, visitar
al preso, asistir a los enfermos.
Sepultar a los muertos.
                                        Siete actos
de amor. Me han parecido vanguardistas,
porque, precisamente en siglo roto,
usar infinitivo y complementos
tan simples se convierte en una forma
de pura transgresión.

Transgredo. No me importo. No te asombres
si el hombre que desciende del avión
no se parece a mí: cuando te abrace
sabrás muy bien quién soy. Traigo de lejos
las cosas que estuvieron siempre cerca:
la vida que me disteis, el amor
que sólo los hambrientos, los sedientos, los desnudos,
los presos, los enfermos, los errantes
y muertos recibimos como amor.

Querida hermana mía: así es la vida.
¡Qué bien pueden decir las frases hechas
los misterios del hombre!
                                             El porvenir
que juntos aguardamos, el mañana,
que nunca amanecía, empieza hoy:

lo llevas de tu mano en este instante:
es rubio, ojos azules, 4 años,
y espera a que descienda del avión
el hombre que jamás dejó Granada.


Una bella celebración a la que Praena dió su especial "toque de gracia"